Bar Boada: “Menjar de pressa és una malaltia”

0
181
Eduard Boada, Can Boada, especialista en entrepans. 71 anys. Tarragona, Tarragons, Tarragona

Henry Martin Ford, fundador de la Ford Motor Company, té un altar gastronòmic a Tarragona, al carrer Rovira i Virgili, 23.

Tarragona turisme.cat.- L’entrepà de salsitxó, bolets, ous fregits, pernil serrà, ceba cuita, salsa romesco i hierbecitas, és possiblement la millor i més irònica ofrena que mai s’ha fet al pare de les cadenes de muntatge i del consum modern. El màxim pontífex d’aquest pantagruélic ritual és Eduard Boada, un artesà dels entrepans i, per sobre de tot, un personatge irrepetible.

El món té molta pressa, tothom fa sempre tarda. Amb 71 anys, el senyor Boada va al seu aire, i sobretot, va al seu ritme. El seu és un pas pausado, gens fatigós, el d’una persona sàvia que ha fet moltes coses en la vida i les hi ha pres totes amb bon humor. Un altre a la seva edat hauria baixat la persiana i, segurament, viuria en l’altre costat de la barra. Per a una persona com ell, que ha mamat el negoci des dels tres anys, la cosa es posa més difícil. Alguns no volen ni imaginar-ho. “Ai, el dia que ens falti el senyor Boada“, s’acomiada un client amb la panxa plena.

Gothman City té a Batman. Superman treballa en Metròpolis. L’heroi de Tarragona (tascaman, com es fa cridar) no porta capa ni gasta els punys, però els seus bocatas arreglen el món. “Si vols fer bé les coses has de dedicar el temps just. El que no va bé és forçar la màquina. Preparar un entrepà ben fet porta un temps. I menjar-ho, també. Menjar sempre de pressa és una malaltia del nostre món“, reflexiona mentre crea en la planxa. Quan se li acabi el pa que ha comprat al matí, més primerenc que tard, el senyor Boada tancarà el negoci i pujarà a casa a menjar.

Fa temps que va deixar de donar aquesta i altres explicacions als clients impacients. Aquests són tipus despistats i amb gana incontrolada. Per norma general, agafen la porta molt abans d’adonar-se que havien d’escriure la seva petició en un petit bloc de paper en la paret. “És la llei de la selecció natural. A Kenya, en la sabana, els lleons cacen els herbívors més febles. El senyor Boada té això. La paciència fa l’elecció“, afirma un parroquiano habitual mentre flanqueja la barra per fer-se ell mateix el cafè.

Teoria i pràctica de la planxa, tascaman, imperturbable, segueix fent el seu treball i somriu per dins, al tántrico. El Boada style ha vençut totes les modes i tendències, els gossets calents dels vuitanta i les grans franquícies i bocaterías els noranta fins a l’actualitat. Va començar com a bar de soldats i treballadors, servint entrepans de guisats, i s’ha adaptat a la gola moderna fabricant “bocatas tuneados“, com diu l’artista. No hi ha cap establiment de la seva categoria que sigui tan antic a Tarragona, i el més destacable, no hi ha cap altre bar en tota la ciutat (ull, que hi ha més de mil) que faci feliços a vells, currantes i estudiants a parts iguals.

Aquesta mescla parroquial contribueix a una ambientació molt peculiar. Sota un fil de música clàssica, marca de la casa, tothom mastega amb molt ordre i respecte i la conversa, que para qui la vulgui, versa sobre l’humà i el diví. Boada modera, intervé quan li ve de gust, i quan no, se centra en les seves creacions, o porta una caixa de galetes daneses a un grup de famolencs estudiants. Els joves li interessen. “Són molt educats. Es nota que estan contents. Em tracten tots de vostè, possiblement millor que als seus professors. És bonic treballar amb joves. No els fa mal mai gens i sempre tenen gana. El que jo els preparo aquí no ho farien mai les seves mares“, explica el senyor Boada, sempre, però sempre, amb la ironia en els llavis.

Talent provocador, al Boada jove li va tirar la faràndula. Performances i humoradas, com la preparació de còctels en formigoneres, banyeres i uns altres grans recipients, van sacsejar la Tarragona tardofranquista . Durant anys, el seu nom va ser associat a grans mogudes que donen identitat a la ciutat, com la recuperació del Carnestoltes. Avui concentra tot el seu enginy a crear els millors bocatas de Catalunya.

Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)

FER UN COMENTARI

Si us plau, entra el teu comentari
Si us plau, entra el teu nom aqui